Tarda a la Biblioteca. Treballant tot fent anar el cap amunt i avall. No estic bé, no estem bé. Qui m’ho havia de dir fa tan sols tres mesos, quan les coses eren boniques, quan les coses es feien lluents al nostre voltant. Tornem a ser a on érem fa quatre mesos, al mes de Juliol. Ara no m’ho agafaré com aleshores, m’ho agafaré amb seny i m’ho miraré des de la meva perspectiva i no des de la perspectiva de nosaltres dos. Ahir va ser un vespre i nit molt dur.

 "d’una tristor benigna, la veu se’t tornarà poruga i malaltissa …"

Ens convé?, li convinc?, em convé?

Em sembla que no en se prou i no se si n’aprendré mai. Això no ens ho ensenyen a escola i és que dominar els sentiments només està a l’abast del superhome.

Tweet

Imaginem-nos un noi/home caminant tot sol per el seu barri tornant tranquil·lament cap a casa seva després d’haver passat la tarda amb dos vells coneguts i la seva nova princesa, una nena petita d’uns nou mesos que l’ha deixat mig esgotat després d’una tarda divertida i mogudeta. El noi/home va a pas lleuger tot pensant quin serà el seu pla per la nit que s’atansa apressuradament.

Tot de cop, passant per el centre neuràlgic del seu barri, es topa amb una colla coneguda que, amb presses i encara no sabem si per quedar bé o amb desig explícit, li demanen que s’apunti a una festa d’un poble proper a la seva ciutat. Ell s’ho pensa i veu que ben aviat li han arreglat la seva cabòria, ara ja tenia pla.

Si sí, decididament tot acompanyat d’un dels membres de la colla, se’n va cap a casa seva, es canvia i agafa el cotxe. Es trobaran amb la resta al poble de capçalera.

En una plaça del mateix poble sopen tot junts un entrepà i unes tapes, imaginem-nos que no estan malament i tot seguit, defugint d’un correfoc que els cau al damunt, marxen cap al recinte firal a on tres grups musicals (no els hi posarem nom) amenitzen una bon nit d’estiu. Unes quantes ballarugues, unes quantes llimonades i taronjades (per ni dir altres substàncies que poden ofendre a determinades persones o titllar de segons quines coses al nostre protagonista) i una bona partida de tir a les barraques de fira conclouen amb l’estat físic del noi/home a quarts de cinc de la matinada. Ho te decidit, és hora de marxar, com ja han fet altres membres de la colla, cap a casa.

Imaginem-nos també, que a mesura que la gent de la colla ha anat tornant cap a casa, s’ha avisat a tothom per si quedaven prous vehicles de tornada i se li ha demanat al nostre noi/home que avisés quan marxés. Li ha quedat claríssim, quan marxi avisarà a la gent i així ho fa. Els membres de la colla estan escampats per tot el recinte firal i ell va, juntament amb l’acompanyant del principi de la història a buscar un reducte del que queda de la colla. Finalment, imaginem-nos que troba a certa gent del grup i els hi diu, dues vegades, que marxa  que si algú vol marxar amb ell estarà esperant cinc minuts, no més.

Al cap de cinc minuts, marxa cap a casa i en arribar-hi, imaginem-nos que rep un missatge via telèfon mòbil a on amb ironia s’hi llegeix “GRÀCIES”. Bé, doncs “DE RES”. Quina culpa en te ell, al qual no havien ni avisat per anar a la festa i per tant no comptàvem amb el seu cotxe, que la resta del grup, la majoria en estat de zel, vagi a la seva. Que potser ell ha d’estar controlant a tothom per recollir-los i marxar? O potser l’altre gent  hauria d’estar al cas i no ser tan egoista? No serà, imaginem-nos, que la gent o certa gent està massa ben acostumada? No solen passar altres vegades coses com aquestes i s’ha aprofitat de la bona fe de la gent? Perquè quan la gent queda a un lloc, posem per el cas tot reflectint actuacions de la gent, sempre hi ha d’haver algú a qui l’hagin de passar a buscar? Que potser no te cames? O només te cames quan li interessa? Ah, potser no recorda el codi de circulació, tot i tenir carnet de conduir!!! Imaginem-nos que la vida és molt dura, i tant, i segons qui ho hauria de saber ja que, per sort o per desgràcia, a altres llocs del món estan pitjor. Però bé, aquest tema serà millor parlar-lo, imaginem-nos, a l’hora de les postres.

Tweet

Abans de res, m’agradaria aclarir que aquest escrit que llegireu a continuació (si ho voleu, és clar) me’l va passar un company de la faràndula gironina una nit de carpes gironines. El seu, i el meu, estat en aquells moments no eren els més òptims i tot i que li vaig dir que el penjaria en el bloc, espero que si ho llegeix recordi que em va donar el seu permís. Apali, aquí va l’escrit que porta per títol "Oda al tovalló"

 Estimades amigues i amics,

Avui us vinc a parlar d’una peça de roba que no surt mai a les passarel·les de moda tipus Cibeles o Gaudí, però que no per això és menys important.

I és que mai li hem donat la importància que té el tovalló. El tovalló simbolitza l’entrada de l’humà cap al món del raciocini. Pel que fa als afers culinaris sempre se li ha donat una importància cabdal a la cullera, el ganivet i la forquilla: recordem aquella cançó que cantàvem tots quan beneíem la taula estant de colònies: "Mesa, tenedor, cuchara y cuchillo comeremos con gran ilusión" Per què mai van encabir a la cançó el nostre gran amic tovalló? Doncs perquè el tavalló ens neteja la boca; torcaboques en diuen en dialecte mallorquí: perquè neteja la boca, a comissura dels llavis… En castellà se’n diu servilleta, que ve a dir, per tant, el tovalló ens ajuda a ser mes nets, més purs, aleshores no siguem ingrats…

A més, la neteja de tovallons ha donat molts llocs de treball: els supermercats estan plens de rentarobes i això crea fàbriques i llocs de treball, a més la publicitat que generen aquests rentarobes també és un gran benefici per al país… i no ens oblidem també dels tovallons de paperque la majoria de nosaltres els compra en els tot a 100 i contribuïm a què el món asiàtic trobi asil als nostres països i compensin la seva superpoblació.

Gràcies tovalló,

Et beneïm tots els humans

I et demanem disculpes per la nostra irreverència.

A partir d’avui en comptes d’empaperar les parets de les nostres llars

Les folrarem amb la teva presència.

Quan sentim allò de "a taula i al llit, al primer crit!"

Correrem espitosos per agafar-te i estrenye’t amb l’amor que ets mereixedor.

Gràcies tovalló.

Apali, aquí teniu un nou post en el bloc. Salut i bons aliments, i no oblideu agafar el tovalló.

Tweet

Aquest tres membres de l’entitat i jo mateix, a principi de curs (curs acadèmic i per tant a principis del mes de setembre) vam oferir el nostre suport i la nostra ajuda als membres més joves de l’entitat perquè es sentissin amb força i amb prou empenta per a realitzar projectes i activitats noves i tirar endavant una activitat de més de 8 mesos.

Fins aquí tot correcte. El problema ve quan, el membres que diuen voler donar suport s’adonen que han perdut protagonisme en l’entitat (de fet no realitzen una atenció directa ni tenen tan grau d’implicació tan elevat com els membres més joves). Ells van oferir la seva ajuda i ara apareixen susceptibilitats, s’adonen que els mes joves poden tirar endavant projectes i idees sense la seva ajuda, cosa totalment lloable i a la vegada gratificant (relleu generacional per a la entitat). És en aquest moment on apareixen discursos totalment fora de lloc i pensaments més que paranoics. Per fer-nos-en una idea:

 -Jo vaig oferir la meva ajuda. -Ostres, genial, però quin problema hi ha?- Que no em tenen en compte.- Però això també està bé, senyal que ho poden tirar endavant tot sols-Si, però quan fan una cosa no m’ho diuen!!!!-Sabies que es feia tal cosa?-No-I doncs, com és que no et vas informar? No saps les coses que fan?-No-Però si tu  dius que els ajudes, senyal que hi deus anar sovint i saps el que volen fer no?-No tinc cap obligació d’anar-hi.-Ok, em sembla bé, però si no tens cap obligació d’anar-hi, ells tampoc tenen obligació d’explicar-te tot el que fan no?-És que no hi vaig perquè no em sento acollit en el grup!!!!-Ah, això és una altra cosa. Perquè no t’hi sents a gust? Quantes vegades hi has anat?-Moltes, i em prou feines em saluden.-Qui és que no et saluda de tots el membres de l’entitat?-És que només conec a tres persones.-A veure, dius que hi vas sovint i només coneixes a quatre persones de les tretze que hi són contínuament? Qui fa atenció directa a l’entitat?-No ho se, només en conec tres.-És a dir, que no ho saps. Hi vas sovint i no coneixes qui hi ha. Vols dir que t’has ofert alguna vegada per ajudar?I així anar fent. Fins al punt de sentir-me a dir que havien agafat dibuixos de certa gent per fer samarretes i que ningú els hi havia demanat permís, com si ara haguéssim de demanar permís al dissenyador del logo de l’entitat per segellar cartes i altres històries. No és normal a gent que ja te una activitat professional a la vida i que diu sere gran. Aquestes reaccions, em sembla, són més pròpies d’adolescents.Bé, la nit va acabar molt malament, i penso que, si tal hi com van dir no hi tenen cap obligació i no han fet cap esforç per integrar-se i donar-se a conèixer a la resta de membres a partir de reunions, sortides de cap de setmana,… tampoc cal donar-li més voltes, a fora i s’ha acabat el bròquil. Em sembla que el que realment tenen és afany de protagonisme, cosa que arriba tard, i sobretot molta susceptibilitat.Tot plegat es pot resumir de la següent manera: Hi ha tres membres de suport a l’entitat que van anar al restaurant xinès i després de demanar "fideus xinesos fregits", "amanida xinesa", "pato asado", "arròs tres delícies",…. van descobrir que el que realment tenien era "un rotllo de primavera". 

Tweet

Val a  dir que durant aquest temps han passat moltes coses, algunes de bones, altres de molt bones i altres no massa bones, però l’important és continuar endavant i ara és un bon moment.

He conegut gent nova que val la pena, altres que no i he deixat de veure certa gent que amb el temps t’adones, et feien més mal que bé. Però mai és tard si t’en adones no?

Doncs vinga, endavant les destrals i ànims. Per començar diré que ahir a la nit vaig estar present a la segona sessió  d’en "Sánchez pinchadiscos" al ba  babel. Va està força bé. Allà vam coincidir amb el company Kasku (si, el de jamones Kasku) i l’altre mestre DJ, el Dj Tarantino. La nit va anar bé fins que, desgraciadament va entrar al bar un payo, de certa edat ja, reclamant als dj’s una cançó. Per sort el bar tancava i no li van posar, amb la qual cosa va agafar una emprenyada impressionant i uns dels dj’s, no en direm el nom, va acabar agafant-lo per el coll. Llàstima, una nit com la d’ahir va acabar de la pitjor manera quan fins al moment tot havia anat bé. El payo en qüestió va quedar batejat amb el de "la hormiga atómica" o "el robocop, el crusaito y el maiquelyason". Bé, tot i això vam riure una estona i ens ho vam passar bé. Us mostro a continuació una foto del desafortunat visitant d’última hora en el bar. Apali, salut i fins a la propera.

Tweet

[@more@]

Tweet

Ahir ens vam deixar caure per les Festes de Bescanó, on hi tocaven Please, Berri Txarrak i Frenètic. Vam fer uns quants tikitikis, ens vam
envoltar de bons amics, coneguts, bon rotllo i cel·lo… (bé, que us he
d’explicar!). Avui, potser abandonarem les típikes i conegudes carpes de Girona
i treurem el cap per Maçanet de la Selva
per escoltar Mesklat i Pastora, o ens passejarem pel passeig de la
Bisbal. El sol es pon, la nit comença.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Hola tikitikerus. La setmana passada, dos companys de feina van anar al Sónar de Barcelona. Tot i que m’havien preguntat si volia anar-hi, per qüestions de feina i falta de temps, la meva resposta va ser "no merci, que us vagi molt bé". De fet, tampoc em feia allò que se’n diu molta gràcia, la música electrònica no em diu massa res. Ara bé, vista la seva experiència i lo bé que segons sembla s’ho van passar, m’agradaria, l’any que ve, deixar-m’hi caure. I més, després de veure la fotografia que m’han passat. Es tracta, ni més ni menys, de la Najwa Nimri en persona, allí, davant seu, sense barreres i a peu de terra. Sort que el meu company Albert portava la càmera i que en Kasku, gran enamorat de la actriu/cantant, li va tirar aquesta foto tan espectacular. Jo ja he disfrutat en veure-la i ara és el torn de que ho feu vosaltres. Si us haig de dir la veritat, em fan molta enveja i no deixen de fregar-m’ho per la cara, QUINA RÀBIA. Bé, espero que la disfruteu i ja ho sabeu, l’any que ve a fer-ne una de sonada al Sónar.

Tweet

El punt de màxima emotivitat va ser quan, un home (interpretat, curiosament, per una dona) que manté, durant un temps, una relació sentimental amb Galatea (o això és el que un servidor va interpretar) es treu una pistola enmig d’una baralla en un bar i dispara contra l’home que havia iniciat la baralla. El grau de realisme de l’escena no va ser, ni molt menys, el desitjat.

Sort que a la segona part vam gaudir de la interpretació d’Anna Peñalosa (interpretant un jove) i Marta Fàbregas (la filla del "Dire").

Fora bromes. La veritat és que no va estar mal. Ens fem càrrec, com a espectadors, que la companyia no és professional, i que la intenció va ser bona. Felicitats a tots (TOTS!).

Els que no hi vau poder assistir podreu veure, ben aviat, la filmació realitzada per l’incansable Miquel Pagès.

[@more@]

Tweet