Aquest divendres passat, vaig compartir sopar amb tres membres d’una entitat de lleure de la qual també formo part i la veritat és que el meu estat d’indignació va ser tan alt, que m’ho pensaré dues vegades abans de tornar-hi. Us explico.
Aquest tres membres de l’entitat i jo mateix, a principi de curs (curs acadèmic i per tant a principis del mes de setembre) vam oferir el nostre suport i la nostra ajuda als membres més joves de l’entitat perquè es sentissin amb força i amb prou empenta per a realitzar projectes i activitats noves i tirar endavant una activitat de més de 8 mesos.
Fins aquí tot correcte. El problema ve quan, el membres que diuen voler donar suport s’adonen que han perdut protagonisme en l’entitat (de fet no realitzen una atenció directa ni tenen tan grau d’implicació tan elevat com els membres més joves). Ells van oferir la seva ajuda i ara apareixen susceptibilitats, s’adonen que els mes joves poden tirar endavant projectes i idees sense la seva ajuda, cosa totalment lloable i a la vegada gratificant (relleu generacional per a la entitat). És en aquest moment on apareixen discursos totalment fora de lloc i pensaments més que paranoics. Per fer-nos-en una idea:
-Jo vaig oferir la meva ajuda. -Ostres, genial, però quin problema hi ha?- Que no em tenen en compte.- Però això també està bé, senyal que ho poden tirar endavant tot sols-Si, però quan fan una cosa no m’ho diuen!!!!-Sabies que es feia tal cosa?-No-I doncs, com és que no et vas informar? No saps les coses que fan?-No-Però si tu dius que els ajudes, senyal que hi deus anar sovint i saps el que volen fer no?-No tinc cap obligació d’anar-hi.-Ok, em sembla bé, però si no tens cap obligació d’anar-hi, ells tampoc tenen obligació d’explicar-te tot el que fan no?-És que no hi vaig perquè no em sento acollit en el grup!!!!-Ah, això és una altra cosa. Perquè no t’hi sents a gust? Quantes vegades hi has anat?-Moltes, i em prou feines em saluden.-Qui és que no et saluda de tots el membres de l’entitat?-És que només conec a tres persones.-A veure, dius que hi vas sovint i només coneixes a quatre persones de les tretze que hi són contínuament? Qui fa atenció directa a l’entitat?-No ho se, només en conec tres.-És a dir, que no ho saps. Hi vas sovint i no coneixes qui hi ha. Vols dir que t’has ofert alguna vegada per ajudar?I així anar fent. Fins al punt de sentir-me a dir que havien agafat dibuixos de certa gent per fer samarretes i que ningú els hi havia demanat permís, com si ara haguéssim de demanar permís al dissenyador del logo de l’entitat per segellar cartes i altres històries. No és normal a gent que ja te una activitat professional a la vida i que diu sere gran. Aquestes reaccions, em sembla, són més pròpies d’adolescents.Bé, la nit va acabar molt malament, i penso que, si tal hi com van dir no hi tenen cap obligació i no han fet cap esforç per integrar-se i donar-se a conèixer a la resta de membres a partir de reunions, sortides de cap de setmana,… tampoc cal donar-li més voltes, a fora i s’ha acabat el bròquil. Em sembla que el que realment tenen és afany de protagonisme, cosa que arriba tard, i sobretot molta susceptibilitat.Tot plegat es pot resumir de la següent manera: Hi ha tres membres de suport a l’entitat que van anar al restaurant xinès i després de demanar "fideus xinesos fregits", "amanida xinesa", "pato asado", "arròs tres delícies",…. van descobrir que el que realment tenien era "un rotllo de primavera".
És el que tenen aquests sopars-reunió: es comencen amb bon humor i s’acaben com el rosari de l’Aurora.
PS: algú sap qui és aquesta Aurora?
Una reunió de feina en un xinès? On s’és vist això? A l’empresa pública això no passa.
P.S: I Rosari, és la Flores?