Imaginem-nos un noi/home caminant tot sol per el seu barri tornant tranquil·lament cap a casa seva després d’haver passat la tarda amb dos vells coneguts i la seva nova princesa, una nena petita d’uns nou mesos que l’ha deixat mig esgotat després d’una tarda divertida i mogudeta. El noi/home va a pas lleuger tot pensant quin serà el seu pla per la nit que s’atansa apressuradament.
Tot de cop, passant per el centre neuràlgic del seu barri, es topa amb una colla coneguda que, amb presses i encara no sabem si per quedar bé o amb desig explícit, li demanen que s’apunti a una festa d’un poble proper a la seva ciutat. Ell s’ho pensa i veu que ben aviat li han arreglat la seva cabòria, ara ja tenia pla.
Si sí, decididament tot acompanyat d’un dels membres de la colla, se’n va cap a casa seva, es canvia i agafa el cotxe. Es trobaran amb la resta al poble de capçalera.
En una plaça del mateix poble sopen tot junts un entrepà i unes tapes, imaginem-nos que no estan malament i tot seguit, defugint d’un correfoc que els cau al damunt, marxen cap al recinte firal a on tres grups musicals (no els hi posarem nom) amenitzen una bon nit d’estiu. Unes quantes ballarugues, unes quantes llimonades i taronjades (per ni dir altres substàncies que poden ofendre a determinades persones o titllar de segons quines coses al nostre protagonista) i una bona partida de tir a les barraques de fira conclouen amb l’estat físic del noi/home a quarts de cinc de la matinada. Ho te decidit, és hora de marxar, com ja han fet altres membres de la colla, cap a casa.
Imaginem-nos també, que a mesura que la gent de la colla ha anat tornant cap a casa, s’ha avisat a tothom per si quedaven prous vehicles de tornada i se li ha demanat al nostre noi/home que avisés quan marxés. Li ha quedat claríssim, quan marxi avisarà a la gent i així ho fa. Els membres de la colla estan escampats per tot el recinte firal i ell va, juntament amb l’acompanyant del principi de la història a buscar un reducte del que queda de la colla. Finalment, imaginem-nos que troba a certa gent del grup i els hi diu, dues vegades, que marxa que si algú vol marxar amb ell estarà esperant cinc minuts, no més.
Al cap de cinc minuts, marxa cap a casa i en arribar-hi, imaginem-nos que rep un missatge via telèfon mòbil a on amb ironia s’hi llegeix “GRÀCIES”. Bé, doncs “DE RES”. Quina culpa en te ell, al qual no havien ni avisat per anar a la festa i per tant no comptàvem amb el seu cotxe, que la resta del grup, la majoria en estat de zel, vagi a la seva. Que potser ell ha d’estar controlant a tothom per recollir-los i marxar? O potser l’altre gent hauria d’estar al cas i no ser tan egoista? No serà, imaginem-nos, que la gent o certa gent està massa ben acostumada? No solen passar altres vegades coses com aquestes i s’ha aprofitat de la bona fe de la gent? Perquè quan la gent queda a un lloc, posem per el cas tot reflectint actuacions de la gent, sempre hi ha d’haver algú a qui l’hagin de passar a buscar? Que potser no te cames? O només te cames quan li interessa? Ah, potser no recorda el codi de circulació, tot i tenir carnet de conduir!!! Imaginem-nos que la vida és molt dura, i tant, i segons qui ho hauria de saber ja que, per sort o per desgràcia, a altres llocs del món estan pitjor. Però bé, aquest tema serà millor parlar-lo, imaginem-nos, a l’hora de les postres.
